Revolució insospitada

I de sobte, els records desconeguts

Era un divendres qualsevol, quan la vesprada ja es torna nit autèntica i sense remei, la gent fuig despavorida a les seues llars, fent cues amb els cotxes, o caminant com autòmates pel carrer, sense adonar-se del suau perfum que exhala la tardor primerenca, tot i que la pol·lució fa molt per ocultar-lo. Altres, com jo, volíem tornar també a casa, però en tren. I així, tractàvem d’arribar com fos a l’Estació del Nord. A l’autobús, n’hi havia de nerviosos, agitats per la setmana, o excitats per les festes del poble que s’apropen. Jo observava passivament; sempre aprens coses noves en aquest tipus de transport. Amb tranquil·litat, em deia, disfruta del moment, llevant-me del cap la preocupació per l’horari. Gràcies als conductors indisciplinats que ocupen el carril de la EMT, ja havia perdut el tren i em tenia igual esperar vint que trenta minuts al següent, així que era el moment ideal per a fixar-me en aqueixos detalls que he d’obviar de normal. L’arquitectura del centre de València, la gent que passa, trobar un conegut al muntó de vianants apressats; qualsevol cosa era una bona idea per a deixar la ment en blanc i oberta a suggerències involuntàries.

L’autobús va obrir les portes, i per poc no vaig eixir pel meu peu; no quedà ningú dins del vehicle, tots es deixaven València a soletes el cap de setmana, i per la pressa amb que van creuar el carrer no pareixia que els sabés malament. La massa de gent em va portar fins a la porta de l’Estació, acompanyats tots pel soroll de les rodetes de les maletes modernes (raca-raca!) sobre el paviment d’adoquins, i quan vaig aconseguir lliurar-me dels meus anònims amics improvisats, allunyant-me de l’andana de Gandia, que era la més concorreguda en aqueixos moments, i fugint també de la cua civilitzada de l’Euromed, topí amb el discret cartell d’una exposició fotogràfica a la mateixa estació. Pot ser interessant, em vaig dir. Res millor que fotografies quan el que vols és observar. I tranquil·lament, a més a més: com era d’esperar, l’exposició era buida a aqueixes hores. Tampoc no se’m va acudir preguntar-li a l’encarregat si s’havia avorrit molt aqueixa vesprada.

A l’interior de la sala regnava el silenci, i com flotant sobre els murs, fotografies en blanc i negre formant una filera que feia la volta completa, a l’altura dels meus ulls, per a ser més exactes. Darrere meu, alguns curiosos entraren, sense massa decisió, com si s’ho estigueren pensant. Mentrestant, m’apropí a la primera fotografia, obviant les paraules cordials de Rita per a presentar l’exposició de fotografies del segle passat cedides per jubilats. Em sentia estranya, veient fotografies de particulars, encara que eren alli voluntàriament i tot. Com si m’haguera colat al pis de la velleta del costat i haguera estat furgant als seus calaixos fins trobar els seu àlbum familiar!

Al principi era dur, i fins i tot violent, fer front a les imatges, que s’esdevenien insolentment personals i nues en els seus sentiments; gent normal, com haguera pogut ser-ho qualsevol dels meus avantpassats, sonrient a la càmera, amb naturalitat uns, amb més mirament altres, exhalant realitat per cadascun dels centímetres de les instantànies. Després, segons anaves veient més fotos, reconeixent els monuments i més difícilment, els paissatges, començaves a fer teus els gestos, en una mena de familiaritat involuntària, creient fins i tots que podries explicar la història que pertanyia a cada retrat.

Transportada quaranta, cinquanta, vuitanta anys abans, podia veure els passetjants d’una platja que ja no existeix, amb un horitzó on només s’imagina l’aigua i la sorra fina i clara que Sorolla va pintar, i algun vaixell llunyà que mai pareix arribar al seu destí. O un xiquet de primera Comunió, rodejat pels seus familiars i somrient sense algunes dents de llet, davant d’una casa de poble, encara que no hi haguera paviment al carrer i la porta estava oberta i les finestres sense reixes, sense por a cap lladre, només ornades amb uns geranis florejats que, encara que en blanc i negre, imagine de colors vius i frescos. Una boda, també, amb una núvia senzilla que mostra la il·lusió a l’objectiu de la càmara, sense un cèntim però feliç. I per què no?, una anciana vestida de negre, de peu davant d’una sèquia, potser amb una canya a la mà, amb el seu hort de fons, seriosa i fins i tot hosca, orgullosa de pertànyer a la Punta.

I acabes eixint de l’exposició amb els ulls humits, reflexionant i en silenci, pensant en les imatges i les persones que encara pareixen vives. Eren pobres com una rata, però eren feliços, i s’estimaven, fins i tot l’entorn els estimava també. I ara?, no podríem reconéixer un carrer en una fotografia de fa vint anys, i fins i tot la terra ja no és nostra, sinò d’algú, que es comenta, pensa construir o vendre-la una altra vegada. Potser caldria que férem la nostra pròpia exposició casolana de quan en quan i recordàrem qui som, d’on venim, a on anem... Almenys, que no ens furten els records, per a poder reconéixer-nos quan es faça una altra exposició dins d’uns anys i ens detinguem a observar, un divendres qualsevol a poqueta nit.

26 d’octubre de 2002.