Ja s’ha comentat en nombroses ocasions: aquesta época de felicitat imposada per les multinacionals i altres indústries acaba provocant més depressions que en qualsevol altre temps de l’any. Potser –pense jo– també siga cosa de l’alimentació que hem de seguir obligatòriament… aquests menjars hipercalòrics per força no han de ser recomanables per a un organisme “normalet”. Et sents somnolent/a, incapaç de pensar o fer res després de l’afartament, i les úniques coses que se t’ocorren mentre digereixes són del tipus posar la televisió, llegir la premsa, vore alguna pàgina web, … dormir! … (per supost, totes en l’àmbit dels costums sedentaries, per a no eixir-se’n de la norma).
El problema és que quan fas qualsevol d’aquestes activitats t’exposes a rebre forts impactes, positius i negatius. Els que més abunden són els negatius. Per exemple, veus com Zaplana vol llevar-se l’espart de l’ala amb això de les aigües (no parlem de cap beguda alcohòlica de nom molt valencià, ni de cap trasvassament) gràcies a una infantil explicació per boca d’una altra persona (… és que quan governava no-sé-qui, van fer no-sé-qué i no-sé-quants, …
), i penses: si fóra un xiquet, es mereixeria que els Reis li portaren carbó. (Parlant de regals, uns altres han rebut aquest any una mena de carbó, en presentació líquida, mesos abans de la data estimada, per a la seua sorpresa).
També apareixen notícies lamentables, com les dones assassinades pels seus marits. Aquests succesos canten més pel Nadal, com si la resta de l’any la gent també fos assassinada, però menys. Incendis, pallisses, catàstrofes, … ho veiem i ens indignem més que de costum, pensant que la raça humana degenera dia a dia, i que l’únic que ens resta a fer és deprimir-nos i engreixar les llistes de baixes per depressió (per posar un exemple arbitrari). Potser també és culpa de l’ambient, i si passara a març, entre mascletà i mascletà, ens tindria exactament igual –…bah!–; el cas és que ens quedem igual i agarrem un altre tros de torró (ja farem dieta abans de l’estiu quan haurem d’anar a la platja!).
Afortunadament, abans d’entrar en l’estat d’indiferència i meninfotisme que molts polítics agraden de percebre al seu voltant, a vegades trobem petites perles d’esperança en el gènere humà. Són discretes i no reben tanta atenció com els assumptes majors del regne
als mitjans de comunicació, però reconforten molt més que un parc temàtic dedicat a un conte infantil (qui li diria a Blancaneus que la farien famosa en València) o un pont floral. Com ara que en Hondures comencen a repondre’s del desastre del Mitch, que en Àfrica les dones reben educació i inicien una vida en la que són senyores de si mateixes, o… per qué no?, que a Espanya sigan honrats aqueixos republicans assassinats i nosaltres aprenguem dels errors per a no tornar a cometre’ls.
Molta gent estarà rient d’aquests petits tresors que jo trobe en aquestes dates. Ingènua, em diran. Doncs d’acord. Però mai no us sentireu bé amb vosaltres mateixos ni viureu l’emoció de la bona causa, de saber que estàs orientant les coses en la direcció apropiada. O siga, que si voleu tindre un Nadal “chachipiruli de la muerte”, ja podeu anar apuntant el telèfon de la telemarató o algun programa d’aquests, per a calmar la vostra conciència el dia que us agarre la crisi existencial. Bon any nou!
30 de desembre de 2002.