soledad penadés

Hui en dia qui més qui menys ha anat alguna vegada al psicòleg (o psicòloga), per la raó que siga. Moltes d’aquestes persones ho fan amb una causa justificada, és clar. Unes altres ho fan perquè no tenen a qui contar les seues misèries, hi pensava jo: abans es confesaven amb el rector, hui amb el nostre millor amic, o amiga, i en els casos extrems d’indiscreció amistosa, o de manca d’amistats, també, acabes anant al psicòleg. Tothom en té un, de trauma, per petit que siga, i cal exterioritzar-lo com siga.

Per la meua banda, i fins fa poquet temps, em negava a acceptar ni tan sols l’existència real d’aquesta mena de malaltia moderna, els traumes. Només eren com una tendència, la malaltia de moda, ja sabeu... I és que mira que queda bé dir: ai, quin trauma que tinc, no t’ho pots imaginar, xica. Jo, amb un cert temor supersticiós, em deia que aquest ús trivial i simplista del terme no podia fer més que portar conseqüències funestes, i per alguna estranya associació d’idees, visualitzava un cervell enguixat que calia portar al traumatòleg.

Evidentment, amb aquestes visions turmentoses no m’apetia emmalaltir, encara que fos la moda.

Però després d’una sèrie de successos negatius, ara estic començant a creure que potser jo també en tinc un, de trauma, i més concretament amb Manolo García i les seues composicions. Cada vegada que vaig a comprar alguna cosa a una tenda i escolte qualsevol de les seues cançons, em tremolen les cames, una suor freda apareix a les meues mans, i comence a tindre els pitjors auguris que s’hi puga pensar. No puc fer res per evitar-ho, és com un condicionament instaurat per alguns dels deixebles de Paulov. L’únic que em fa dubtar entre anar o no al psicòleg és que, si és veritat el que diuen, la solució per a resoldre els traumes es centra a esbrinar-ne l’origen. I jo sé quin es el focus de tot açò.

Tot començà un bon dia en què vaig anar a comprar unes quantes ‘xorrades’ a un supermercat, que per cert ja no existeix; un d’aquests híbrids entre botiga i gran superfície. No recorde què era el que comprí, potser eren una llanda de tomaca triturada i unes llandes de tonyina. També podria haver sigut uns fartons i una botella d’orxata, perquè era estiu. No sé. Només recorde que l’aire condicionat s’havia fet malbé, que eixia una pudor insoportable de la zona del peix i succedanis, una cua per a pagar més llarga que les cues per a canviar les pessetes a euros, i per damunt de tot, com sortint del sostre, el col·legui Manolo (amb el amic Quimi, per supost), al fil musical, cantant això de Como un burro esperando a la puerta del baileeeee. Vos imagineu com em sentia jo? Sí, com un ruc!!

Tal volta si no haguera passat res més, jo mai no hauria recordat aqueix incident. Però és que la vida pega moltes voltes... Sense anar més lluny, l’altre dia vaig anar a enquadernar uns apunts que havia recollit meticulosament durant mesos. Dos-centes pàgines ordenades per temes. La darrera versió, actualitzada, de totes les unitats, amb la solució als exercicis proposats i també els enunciats de pràctiques. Fins i tot havia marcat els punts que no anaven per a l’examen. Era la perfecció dels apunts, el súmmum d’aqueixa asignatura! I amb el tresor a les mans, vaig entrar en aqueixa tenda dels horrors, sense saber quin era el meu destí. No hi havia ningú a dins, i l’encarregat xarrava amb avorriment amb una nova dependenta.

Quan li doní a l’encarregat els apunts, em va fer una enigmàtica pregunta:

-- Vols que t’ho enquaderne ja?

Amb la tenda buida i res damunt del mostrador, la pregunta pareixia prou estúpida. A més a més, jo tenia moltes més coses a fer, i com que no coneixia l’encarregat, no pensava que volguera que anàrem a prendre un café.

-- És clar que vull que ho enquadernes ja – vaig dir-li, amb tota la intenció que es girara ràpidament cap a la màquina i començara a fer foradets als meus meravellosos apunts.

-- No, si era per si volies anar-te’n i tornar d’aci una estona...

Què li voldria fer al meu tresor? I per què no volia fer ja el treball? Amb la mosca darrere de l’orella, que es diu popularment, i volent pensar que potser ho feia per tal que jo no m’avorrira mentre feien aqueixa monòtona tasca, li dic que ara mateix torne, i que anés fent feina. Vaig aprofitar per anar a un altre lloc, i 10 minuts més tard, em veig la nova dependenta fent estranyes maniobres amb la màquina d’enquadernar. Amb sorpresa pel meu insospitat retorn, l’encarregat es dirigí cap a la xica, tractant de distraure la meua atenció. Aqueixes intrigues estaven començant a preocupar-me. El fil musical, com no, els maleïts 40 criminals, amb eixos anuncis cridaners i desassossegadors que estaven contribuint a la meua intranquil·litat.

Es veu que la nova dependent estava enquadernant per primera vegada en la seua vida... amb els meus apunts! Havia fet els forats fora d’on corresponia, els fulls caurien del cuquet metàl·lic! Jo ho havia vist tot! Per això volia que me n’anés a pegar una volteta, per a fer una desgràcia amb la meua obra mestra!

Innocent, vaig pensar que ho rectificaria. Però no... aqueixa tipa va continuar fent forats a la resta de fulls, i quan va passar el fil d’aram peels forats, el resultat era horripilant. I amb el rostre més dur del món, m’ho posa damunt del mostrador, orgullosa del seu acte, amb la mirada complaent de l’encarregat. Jo, amb parsimònia, vaig obrir els apunts per la part de la catàstrofe, per tal que prengueren consciència del que havien fet, i assenyalant amb el dit els forats que se n’eixien del full, vaig dir:

-- Açò es trencarà a la mínima...

-- Oh! vaja ... com ha pogut ser!?

I a la ràdio, no vos ho imagineu?

Nunca el tiempo es perdidooooo

És per a tindre un trauma o no?

10 de juny de 2002.