Euskal 10
L'arribada a Donosti
A la fi, després de unes vuit hores de viatge, creuant l'Estat des de València, canviant de climatologia com qui canvia de samarreta, hem arrivat!!! Muntanyes plenes d'arbres - imatges insospitades per a mi des de ja fa molt de temps, boniques cases rurals, cabres monteses i nebla: natura en estat pur. I al sortir del tunel, Donosti. Senyorial i moderna al mateix temps. Impressionant.
Està plovent quan arrivem al velòdrom; tot molt nòrdic, podria dir-se. Tenim els nervis a flor de pell quan s'endinsem pel túnell d'entrada carregats amb els ordinadors i les nostres diverses caxarreries electròniques. El primer que fem és pegar una ullaeta al velòdrom, i familiaritzar-nos amb el que serà el nostre entorn per als pròxims dies. La visió de tots aquestos ordinadors funcionant al mateix temps produix senssacions estranyes i prou dificil de descriure. Pot ser per això hi ha tanta gent que s'acosta a Anoeta aquestos dies, contemplant bocabadats des de les grades el conjunt de màquines i assistent.
El que queda no és tampoc una qüestió trivial. Atravessar el velòdrom amb els ordinadors per arribar als nostres llocs pot ser realment difícil amb tota la gent que hi ha pujant i baixant, amunt i avall com formigues; si li afegim el fet de que hi ha kilòmetres de cables de xarxa pel terra, cables d'alimentació i alguna que altra fallada en la tarima que han possat, imagineu-vos quines peripècies hi ha que fer.
Ja situats al nostre lloc, amb les màquines connectades i preparades per a la festa, el que ve darrere pot ser d'allò més emocionant. A les 23 hores aproximadament, s'apaguen les llums per donar pas a la presentació dels treballs dels participants, de tal forma que el públic puga conéixer els resultats dels esforços de tot un any.
Oscuritat, un silenci, un breu interval de tensió i la veu des de el control... "Vamos a comenzar la proyección de los trabajos" ... és l'hora de l'escena!
Un dia a la euskal
I ja estem submergits a la voràgine de la euskal. Quan la llum s'apaga i comencen les projeccions, es diferencia la euskal de altres partys. Moments emocionants, mentres tothom espera amb tensió que el seu treball es visualitze. S'esperen grans presentacions dels clàssics de l'escena, "què faran aquest any?", "quina idea hauran tingut?", i per altra part es tracta amb una miqueta de permissividad als nous (encara que escasos) talents. I és que no hi ha res millor que la sang nova i entusiasta, que aporte nous enfocs i originalitat.
Es projecten dibuixos creats amb l'ordinador que deixarien bocabadats a molts artistes "tradicionals". Uns de gran realisme, que quasi no sabriem differenciar d'una fotografia, altres de més "surrealistes" i extravagants. Aquest món en té, també, la seua banda musical pròpia: les cançons de l'escena són els "mods" o "tracks". Bassats fonamentalment en l'ús de "samples" (mostres de so), permeten una gran creativitat a un preu bàsicament inexistent o moltes vegades extremadament reduït, ja que els creadors dels programes per a "trackejar" (verb carinyòs, que per supost no existeix com a tal al diccionari) són els mateixos que després l'empren per a fer les seues músiques.
Encara que hi ha tot tipus de mods, les primeres vegades que una persona neòfita en la materia escolta un és molt probable que es quede sorpresa. I potser, també, li coste "digerir" aquestes melodies i so tan particulars. El següent pas és quedar-se enganxat als mods...
Un poquet després, és l'hora de la nostàlgia. Es projecten "demos" i "intros" a la pantalla gegant, mentre les laterals mostren detalls dels treballs. Els més veterans a la Euskal posen un rostre solemne i es senten per un moment com si estigueren fa 4, 5 e inclús 10 anys abans. El temps passat no és un impediment per a que les produccions creades amb els limitats medis de l'època siguen apreciades en la seua justa medida. Tot el contrari. Ens avergonyim, poc més o menys, de no ser capaços d'explotar de la mateixa manera que els nostres precursors van fer. Una frase que hem comentat en repetides ocassions és que ens hem fet molt còmodes. Té la seua justificació, és clar. Però és també un fet. Potser, també, la manca de medis proporciona una sobreabundància de creativitat. (Cap exemple més evident que la Europa de l'Est, on encara sobreviu un gran parc d'ordinadors dels anys 80, explotats al màxim nivell i amb resultats que farien empalidir al més pintat.
La nit és llarga i encara tenim molt de temps per a conéixer demos, música, intros, i també, i no menys important, a tota aquesta gent amb la qual hem parlat més d'una vegada per internet i ara tenim a dos pasos. És l'hora de compartir coneiximents, trucs i fer unes rialles...
El remolí d'esdeveniments
Passen les hores i ja no s'hi té mida del temps. Hi ha molt per a fer i no cal perdre ni un segon; si no fos per la crida a la prudència que fa l'estòmac, molta gent ni tan sols menjaria durant els quatre dies de la party. Clar que tampoc és d'estranyar; amb els preus del bar del velòdrom és poc menys que un luxe menjar-hi en ell. Així que es converteix en habitual anar a un supermercat a comprar, i sopar a les dotze de la nit, o desdejunar a la una del migdia. Quan es puga. Per supost, els establiments de menjar ràpid són les estreles de la party, podria dir-se. En definitiva, poca gent manté encara un horari "normal". Ja tindrem temps de dormir quan tornem, es diu.
Per altra banda, els assistents comencen a perdre la vergonya inicial. Es produeixen presentacions espontànies al bar, als corredors...: "i tu d'on ets? has presentat algun treball?". També podiem cercar gent a la web de la euskal, introduïnt el pseudònim, i ens informava a quin lloc es trobava la seua taula. Açò produïa situacions curioses, com que de sobte et cridara per darrere una veu que no coneixies, amb un to interrogant i dubtòs d'haver encertat. En aqueix moment era molt probable que deixares el que estaves fent i te n'anares a fer una xarraeta a l'ordinador del teu nou amic, per tal que t'ensenyara els seus treballs i experiment. O que li mostrares tu les teues creacions. Al gust de cadascú.
El que sí és cert és que els ordinadors, al contrari del que pensa molta gent, serveixen més per a unir que per a aillar als individus.
Tampoc era tot qüestió d'ordinadors; més d'un (i d'una) que portava tots els treballs per als concursos preparats va fer una fugideta a la tradicional platja de San Sebastián, per allò de fer turisme com toca. I també, supose, per a fer una sesta sense el so de la música ambiental o dels roncs de alguns bells dorments. Altres escapades van ser a un pub proper que oferia "preus populars" per atraure als assistents, encara que no tots van eixir convençuts de la rel·lació qualitat/preu.
Vaig tindre ocassió també de xarrar per a l'emissora de ràdio lapcera, junt amb dos xiques més. El locutor va destacar la afluència creixent de xiques a la euskal. Segons les seues dades, aquest any n'hi havia 100 xiques, xifra que representa un increment de 30% respecte a l'any anterior. I com vam concloure nosaltres, estem caminant cap a la igualtat. (Segons uns càlculs una mica "xorres" que he fet, si es continua amb aquest ritme durant els pròxims anys, al 2010 ja serem més xiques que xics!).
Així va passar aquest dia de pressa i tensió, ... encara que no hi hauria passat res si haguera durat una miqueta més!
La fi
Tot s'acaba, un dia o un altre, ens diuen. Però vivim aquest últim dia amb sentiments contradictoris: per una banda trobem a faltar les comoditats del nostre llar, ansiejant un matalaf, o un plat de paella, ja sabeu!; per altra banda, pensem que no podrem esperar fins a la següent party, ens entristeix comprovar que encara l'humanitat no és capaç de controlar el temps al seu parer, per sort o per desgràcia. I ho assumim.
Aquest últim dia el grau de sociabilitat de la gent augmenta fins a graus insòlits. És el "ara o mai". Es saluda a totes eixes persones que fins encara no t'havies atrevit a saludar, fas les xarrades més tranquiles de tota la party: ja no hi ha nervis ni tensió, no queda res per a presentar. L'únic que resta és esperar fins a l'entrega de premis, que serà la clausura de la party.
Després de les interminables i esgotadores reunions dels jurats per a decidir els resultats finals, ja està tot preparat per a fer l'entrega de premis. Emoció, nervis! És un acte poc formal, però al mateix temps molt seriòs. Quasi tothom s'ho pren be, el guanyar o no guanyar, encara que després sempre apareixen comentaris als fòrums sobre una o altra qüestió rel·lacionada amb els criteris dels jurats. És un clàssic. "Quina serà la pol·lèmica d'aquest any?"
Finalment, ens despedim de les nostres amistats (noves i antigues), amb un optimista "fins la pròxima!". Irònicament, ens trobarem a molts d'ells per les àreas der servei de les autopistes, fent parades al viatge de tornada. El món és molt petit, al fi.
Fins la pròxima a vosaltres també!! ;-)