El meravellós so de la ressaca
M'agraden les ressaques. Sí, m'agraden. Les adore! Especialment, les ressaques alienes. Aquest encisador silenci dels diumenges pel matí, sense cotxes amb la pitjor cançó del món a tota paleta, sense motos trucades baixant la costera a punt de rebentar, sense escoltar els crits i discussions dels borratxos que vénen del pub del costat, que totes les nits amortitza els seus pocs discs, repetint-los una i altra vegada...
Aquesta excepcional quietud, sense xiquets desficiosos sortint al balcó per a descarregar la seua angúnia sobre els vianants, i sense pares que no tenen altre entreteniment que veure la televisió amb el volum al màxim, per tal que tots sapiguem si Carmen és o no drogoaddicta...
Aquesta pau, que ens regala a l'oïda meravelloses sensacions com ara el cant d'un canari, les salutacions educades d'au a au quan es creuen pel mig del carrer, i també, potser, escoltarem el discret moviment de les fulles de les plantes en créixer i desenvolupar-se sota els primers raigs de sol, dolços i innocents ara a primavera, salvatges i violents a l’estiu. Tot això, amb la companyia dels fulls del periòdic, barrejant l'olor de la tinta recent amb l'inoblidable i característic efluvi del café i pa torrat.
I no em digueu que, des d’aquesta perspectiva, no abelleix desitjar ressaques a tothom, encara que en siga una de petiteta, que ens permeta acabar de llegir el periòdic amb tranquil·litat.
12 de maig de 2002.