soledad penadés

Els humans som increïblement estranys; podeu comprovar-ho fent una ràpida ullada al vostre entorn. No us heu preguntat alguna vegada per què tenim allò que anomenem costums? I potser també, per què tenim aquests costums en concret? D’aquest muntó d’usos i hàbits, les que més gràcia em fan son aqueixes relacionades amb la sociabilitat de les persones. Per exemple, celebrar els aniversaris. I no em referisc als aniversaris de cadascú, sinó als de les institucions, i la seua arbitrària taxa de celebracions!. El primer any de vida és un recull d’exaltació i goig per haver superat aquests 365 (o 366) dies; amb més o menys fortuna, és clar. El segon aniversari ja no és massa esmentat, com el tercer o el quart. Mes el cinqué es transforma en un nombre màgic i té prou importància com per a dedicar-li una festa pròpia. L’ostracisme és un company inseparable dels sisé, seté, vuité i nové anys. Però per alguna raó oculta, el desé any és festiu una altra vegada. Poc a poc, va incrementant-se el període entre festivitats, fins que només són destacables els vint-i-cinc, trenta, cinquanta, potser setanta-cinc; i finalment, els cent anys, que per norma general es converteixen en un éxtasi d’actes i mencions que quasi voregen el deliri i la febra mental, amb un calendari d’events que més bé pareix una processó de personatges de la vida pública que mai havien escoltat ni tan sols el nom de la institució centenària en qüestió.

Una altra costum que em fa molta gràcia és aquesta de menjar en compayia d’altres persones. Com si d’un acte sagrat es tractara, ens reunim en torn a una taula i mengem en comunitat. Però com allò més deliciós dels menjars és l’hora del café, on surten els quefers que ningú no s’atreveix a dir amb un seriós plat de paella al davant (per posar un exemple, no tinc preferència per cap especialitat de la terra; per mi, com si penseu en un plat d’arròs al forn); pareix que la presència dels plats impose una mena de barrera imaginària, fent als interlocutors que es recaten una mica. Clar que el que sí que desenvolupa un torrent de confesions és prendre un café en un d’aquests llocs que en diuen íntims: llum suau, taules redones i molt sovint d’estil modernista, amb ferro pintat de negre i tot això (recomanaria als decoradors que començaren a inventar nous estils), i amb sort no hi ha cap fil musical vomitant músiques populars de fons ... T’asseus i segons arriben a la teua pituitària els aromes del café –siga la especialitat que siga- els temes s’amuntonen a la immediatesa dels llavis com si d’una musa inspiradora es tractara. I no cal que siguen temes trascendentals; davant el teu amic (o amiga) i amb la tassa de la infusió a la mà, pots sentir-te com si fores un savi elucubrant teoremes i corol·laris encara que només estigues contant el que t’ha passat pel carrer mentre venies al café. Coses aparentment insignificants, com podria ser haver-se trobat una verduleria amb cartells que anunciaven CREÏLLES 0.12 kg/euro, o BLEDES 0.05 kg/euro, que com pot suposar-se, causen sensació. Qui havia de dir que un kilogram de creïlles anava a costar 8.3 euros, quan tradicionalment eren el menjar dels pobres!. I allò més sorprenent, que cuinar amb bledes s’havia convertit en un luxe a l’abast dels rics, per així dir-ho. I diu l’interlocutor del nostre idíl·lic café, totalment convençut, que l’educació a Espanya no és només problema de la ESO, sinò que és una cosa molt més greu. Perquè evidentment, qui afirma públicament amb un full A3 de color groc penjat a la porta del seu comerç que un euro dóna per a 50 grams de bledes, no és que vulga ocultar-nos que la vida està molt malament, i que en realitat un kilogram val 20 euros i no vol esglaiar als vianants amb aquesta trista notícia, el que passa és que probablement després no li quadraran els numerets quan s’acabe el mes. També va trobar aquest xerraire un petit adhesiu en la porta de la seua finca que deia: PORQUE NO CERRAR DARÁ SEGURIDAD, GRACIAS, i evidentment invitava a deixar la porta oberta de bat a bat, per tal que els lladres ni tan sols contemplaren la possibilitat de furtar res a aquest edifici. Llàstima que no va poder acabar de contar-m’ho perquè el café ja tancava; estic desitjant prendre un altre café per a conèixer la misteriosa raó que fa que una porta oberta siga una frontera infranquejable!

16 d'octubre de 2003